Militant de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Terrassa, quan esclatà la Guerra
Civil lluità als fronts com a voluntari en la Columna Durruti, on
exercí d'oficial quan es va militaritzar, fins al final de la contesa. El 1939 creuà els Pirineus i patí els camps de concentració i es veié obligat a integrar-se a les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Lluità en la Resistència contra el nazisme i va patir una greu ferida. En acabar la II Guerra
Mundial s'establí a París (França), on milità en la CNT i en el Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, ocupant diversos càrrecs orgànics de
responsabilitat. En 1945 fou membre de la Comissió de Relacions i Solidaritat
de Terrassa en l'Exili del grup parisenc i s'internà clandestinament en diverses
ocasions a Catalunya, sota el nom d'Antonio Millera, en missió orgànica en representació del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT en l'exili. Sempre defensà la unitat confederal
i en 1959 col·laborà en Uno. Tribuna Libre Confederal. Boletín mensual al servicio de
los Amigos de la Unidad de la CNT de España. En 1962 fou membre de la Comissió «Fons d'Ajut»
en suport als sinistrats per les inundacions de Terrassa. L'octubre de 1968
assistí a Montpeller, amb Joan Manent Pesas, Miguel Sesé García, Jacint Borrás
Bousquet i altres, a la reunió de la fracció interna oposada a la línia dels
responsables confederals d'aleshores, fet pel qual va
ser expulsat en 1970 de la CNT de París. Després milità a les Agrupacions
Confederals, tendència editora del periòdic Frente Libertario. Un cop jubilat s'instal·là, amb la seva companya
Isabel Navarro Elcacho, a la localitat rossellonesa del Voló i el seu domicili
esdevingué lloc de trobada antifranquista.
Josep Roig Lladó morí el 19 de
setembre de 2000 al seu domicili del Voló (Rosselló, Catalunya Nord). Deixà el text autobiogràfic Cuaderno dedicado a las memorias de mi vida, que fou recollit com a testimoni per Véronique Olivares
Salou per al seu llibre col·lectiu Mémoires espagnoles. L'espoir des humbles (2008).
